A la imatge, sobre un fons nocturn de núvols grisos i blavosos, hi apareix el text “SOCIETAT GASOSA” al mig, en lletres blanques i vaporoses, com si emergissin d’una certa boira. Escampats per tota la composició hi floten nombres binaris —0 i 1— també blancs, amb diferents graus d’opacitat, dissolts en una atmosfera digital. No hi ha horitzó ni punt d’ancoratge: tot és transició, suspensió i deriva.
Si la liquiditat de la societat moderna de Zygmunt Bauman ja implicava inestabilitat i absència de formes fixes, la Societat Gasosa representaria un estadi extrem encara més volàtil, intangible i desarrelat.
La digitalització esdevé el nou medi per al vincle entre les persones i on es dirimeixen els conflictes polítics, econòmics i bèl·lics. Les guerres ja no es lliuren sobre el territori físic sinó en dimensions invisibles: satèl·lits, infraestructures de telecomunicacions i dades. El poder es re-configura en forma de constel·lacions tecnològiques que operen per sobre dels estats i sovint fora del control democràtic tradicional. Aquesta transformació també afecta les regles del joc. L’aparició de normatives com l’europea Llei de Serveis Digitals o l’Índex Global de Desinformació, mostra l’intent de regular un espai que, per naturalesa, tendeix a l’escapament i a la deslocalització.
També l’economia es “gasifica”. Les criptomonedes, com el bitcoin, simbolitzen un capital desmaterialitzat, global i opac, desvinculat dels estats i de les estructures econòmiques clàssiques.
En un món on la realitat sembla evaporar-se en fluxos digitals, la pregunta clau es com preservem espais de sentit, de democràcia i de vincle humà. En aquest escenari inaprehensible, on tot tendeix a l’evaporació —identitats, relacions, responsabilitats—, la resistència pot consistir a tornar a introduir densitat: temps compartit, cossos presents, paraules que arrelin. Cal tornar a tocar-nos.
Ja som plenament endinsats en el pas de la societat líquida que advertia Zygmunt Bauman cap a una societat gasosa, encara més volàtil, intangible i desarrelada. Si la liquiditat ja implicava inestabilitat i absència de formes fixes, però necessitava un recipient, un contenidor, l’estat gasós representa un estadi extrem que s’expandeix i s’escapa i on les estructures es dissolen gairebé del tot.
La digitalització s’ha convertit en el nou medi on es dirimeixen els conflictes polítics, econòmics i bèl·lics. Les guerres ja no es lliuren únicament sobre el territori físic —tanques, fronteres, terra— sinó en dimensions aèries, invisibles i interconnectades: drons, satèl·lits, infraestructures de telecomunicacions i fluxos de dades. El poder es reconfigura així en forma de constel·lacions tecnològiques que operen per damunt dels estats i, sovint, fora del control democràtic tradicional.
Aquesta transformació afecta també les regles del joc. L’aparició de normatives com la Llei de Serveis Digitals o d’organismes com l’Índex Global de Desinformació evidencia l’intent de regular un espai que, per la seva pròpia naturalesa, tendeix a l’escapament i a la deslocalització. Tot plegat obre interrogants profunds sobre sobirania, legitimitat i governança.
També l’economia es “gasifica”. Les criptomonedes, com el bitcoin, simbolitzen un capital desmaterialitzat, global i opac, desvinculat dels estats i de les estructures econòmiques clàssiques.
En aquest escenari, la societat gasosa accentua la incertesa, la pèrdua d’arrelament i la dificultat de control col·lectiu, aprofundint tensions que Bauman ja havia diagnosticat, però portant-les a un nivell encara més abstracte, accelerat i inestable.
