A la imatge, una natura morta on, d’esquerra a dreta, apareixen un cargol de mar; una escultura feta de branquetes verticals, amb ressonàncies flamenques; un got de vi blanc damunt un sotagot del Jamboree, emblemàtic local de jazz de Barcelona; una llibreta de notes i un llapis reposant sobre un llibre; i, al fons, rere aquests objectes, un rellotge despertador tombat de cara a la paret.
Va ser el primer quadre a l’oli que vaig pintar, i el vaig titular Autorretrat. Hi vaig reunir objectes carregats de valor personal. Del mecanisme visible a la part posterior del rellotge es pot reconstruir fàcilment una fesomia humana afligida: les claus de corda esdevenen uns ulls tristos, mentre que l’arc invertit de la raqueta dibuixa una ganyota de desànim, una tria deliberada per evocar la finitud existencial.
El fenomen psicològic pel qual el cervell reconeix formes familiars —sobretot rostres— en objectes o patrons aleatoris s’anomena paraedòlia, de para (“semblant”) i eidolon (“imatge” o “figura”). Es tracta d’una tendència de la ment humana que, davant formes ambigües, organitza la percepció en patrons significatius associats a records, emocions, conflictes, pors o desitjos. En aquest principi es basava el test de Hermann Rorschach, una prova projectiva desenvolupada als anys vint del segle passat amb finalitats de diagnòstic psiquiàtric, tot i que avui la seva validesa científica és àmpliament qüestionada.
En el seu Tractat de la pintura, Leonardo da Vinci explica que, quan un pintor contempla una paret tacada o les formes canviants dels núvols, hi pot reconèixer paisatges, batalles, rostres humans, animals o composicions complexes. Per a Leonardo, aquest fenomen constituïa sobretot una eina d’estímul imaginatiu i un motor de creació artística.
Es podria pensar que una persona invident queda exclosa d’aquest joc perceptiu; ben al contrari, sobretot si conserva memòria visual d’algun moment de la seva vida. Sovint, els cecs desenvolupen una capacitat imaginativa extraordinària, en contrast amb les persones que pateixen Aphantasia, incapaces de formar imatges mentals de manera voluntària.
Mirar no és registrar passivament el món, sinó conferir-li forma, sentit i afecte. Entre percepció i memòria, entre matèria i projecció interior, la ment no es limita a reconèixer la realitat: la recrea i la interpreta. Tal vegada, en aquesta facultat hi habita una de les expressions més profundes de la consciència humana.
