Aquesta obra és una reinterpretació de Santa Magdalena consolada pels àngels del pintor venecià Sebastiano Ricci (1659–1734), un dels grans representants del barroc tardà italià i precursor del rococó. En el quadre original, la protagonista apareix al centre de la composició amb el cos abandonat i el cap inclinat cap enrere, en un estat que oscil·la entre el desmai i l’èxtasi místic. Diversos àngels l’envolten i la sostenen amb delicadesa. La composició s’articula a partir d’una gran diagonal que travessa el cos de la santa, equilibrada pel moviment circular dels àngels, que condueixen la mirada cap a ella.
Més que representar un episodi concret de la vida de Maria Magdalena, Ricci evoca el moment en què el sofriment humà es transforma en consol, pau interior i esperança de salvació. En aquella època, condicionats pels rígids codis de decòrum, molts artistes recorrien a models masculins per representar figures femenines. Això explicaria els trets marcadament virils de la santa, la fesomia de la qual em va recordar immediatament la del futbolista del FC Barcelona Jon Andoni Goikoetxea, “Vaquero”, una de les icones del Dream Team de Johan Cruyff i protagonista d’una de les etapes més glorioses de la història del club. La semblança era tan sorprenent que gairebé no vaig haver d’intervenir en la composició: només vaig vestir-lo amb els colors blaugrana i vaig posar una pilota reglamentària a les mans d’un dels angelets. La transformació quedava consumada.
La identificació tradicional —avui qüestionada pels historiadors— de Maria Magdalena amb la prostitució obre una nova línia de lectura. Tant en aquell context com en el futbol contemporani, allò que desperta admiració, desig o devoció conviu amb una poderosa dimensió econòmica. Convertit en una indústria multimilionària, el futbol transforma els seus ídols en espectacle i mercaderia. El paral·lelisme queda deliberadament obert a la interpretació de l’espectador.
He titulat la peça Noves religions perquè considero que el futbol, més enllà de la seva dimensió esportiva, comparteix molts dels mecanismes propis de les religions tradicionals: crea mites, herois, rituals, temples i comunitats de fidels. L’obra convida a reflexionar sobre quines són avui les nostres creences, qui ocupa el lloc dels antics sants i fins a quin punt els objectes de la nostra devoció han canviat.
Potser només substituïm els altars, mentre continuem buscant algú davant de qui agenollar-nos. Aquesta setmana sabrem qui aixecarà la Copa del Món; la resta, milions de fidels, continuaran alimentant el ritual.
