A la imatge, una taula amb dos llibres oberts, col·locats l’un damunt l’altre, encarats per la banda de les pàgines. Tenen la mateixa mida i cobertes d’un carmí vibrant. La perspectiva els transforma en una boca: les cobertes en són els llavis; els fulls, les dents.
L’expressió que dona títol a aquesta obra, «els llibres fan els llavis», prové del llatí: libri faciunt labra, una metàfora de la lectura com a motor de l’eloqüència, atribuïda al mestre de retòrica Quintilià fa més de vint segles.
Fins a l’edat mitjana, la lectura en veu alta era la norma, reflex d’una cultura profundament oral. El lector feia ressonar les veus que habiten el text, com un mèdium que actua de pont entre el món dels vius i el dels morts.
De la boca en surt l’alenada d’aire que és el material del que estan fetes les paraules; i amb la boca també besem. Llegir per a un altre és un acte d’amor i de generositat. El lector oral serveix el text, insuflant-li —mai millor dit— una nova vida i dotant-lo d’ales que volen fins a qui l’escolta.
Amb l’escriptura, la transmissió dels relats es va transformar: la paraula, abans efímera i recreada en cada actuació, es va fixar i esdevingué reproduïble. Des d’aleshores, les veus han quedat empeltades al paper — i ara, també, als bits.
En cada llibre hi batega una invitació a comprendre, a dubtar, a contrastar i a construir una veu pròpia. Per això, la lectura és una eina de coneixement, però també —i sobretot— de formació de criteri.
Aquella boca que intuïm en els llibres oberts no només parla: ens ensenya a parlar.
I és així com, llegint, llegint, «els llibres fan els llavis».
