Descripció
En una època saturada d’opinions contundents, dogmes disfressats de dades i veritats que es llencen com consignes, potser és més necessari que mai repensar el concepte de certesa (certainty, en anglès).
La certesa quan és massa rígida, esdevé vulnerable, precisament perquè no deixa espai al moviment, al dubte, a la vida. Sovint es converteix en una bandera sota la qual s’apleguen aquells que volen imposar la seva veritat, protegint-la de qualsevol qüestionament. És, a més, conservadora, perquè rebutja el canvi i es mostra impenetrable a la crítica.
En ciència no es busca la certesa absoluta, sinó el coneixement provisional que creix des del dubte i es refina a través de l’error. En el seu principi d’incertesa Heisenberg recalca que la certesa no és una condició fonamental de l’univers, sinó una il·lusió nascuda de la nostra escala humana.
I si les nostres certeses no fossin de vidre?
I si, en lloc d’aferrar-nos-hi, les observéssim com formes temporals que poden fondre’s, canviar, ensenyar-nos?
Convidem-nos a contemplar allò que creiem inqüestionable com una il·lusió útil, sí, però mutable. Potser, si deixem espai al dubte, a la transformació, hi descobrim una nova veritat —més humil, més viva—, i potser, en aquest procés, esculpim també una versió millor de nosaltres mateixos.
I, tal com suggereix la imatge que acompanya aquest text, potser caldria tractar la certesa amb cura —handle with care— si no volem que es faci miques al primer impacte.
Dades
Any 2019.
Gràfic digital, 21×29,7cm.
